L’apicultor és un ramader que treu profit de les seves abelles, però sobretot estima el seu bestiar. Les abelles són uns animals de granja atípics, uns animals que l’home no pot domesticar i controlar de forma permanent. L’apicultor els proporciona allotjament, aliment, control sanitari i fins i tot transport en la transhumància. Tot i això, l’abella continua exercint la seva llibertat, vivint intensament i sota la tutoria dels seus instints, visitant les seves amigues les flors, deixant-se orientar per les olors i el Sol. L’abella, un animal lliure i treballador, que ens proporciona de forma il·limitada els millors productes de la Terra.

Amb l’arribada de la primavera, l’apicultor té una cura especial de les seves abelles. Les accions que dugui a terme poden condicionar en gran part el rendiment de les arnes durant la campanya. És, per tant, el moment d’arrencar el bestiar, o sigui alimentar amb xarop líquid les abelles, i així despertar el neguit de posta de la reina. L’alimentació ha de ser contínua fins que la caixa arribi a ser autosuficient, i les entrades de nèctar satisfacin el volum de cria existent. A la primavera el temps és molt variable, amb dies esplèndids combinats amb dies més freds; és per això que el seguiment de les caixes ha de ser meticulós, evitant el refredament de la cria i els retrocessos de la població provocats pels episodis de fam.

La primavera és també una època on els eixams són freqüents; per tant, l’apicultor ha de estar a l’aguait i ser un bon observador, tot controlant les seves caixes més fortes, i si es dóna el cas, caçar-los. L’apicultor utilitzarà aquests eixams per omplir novament aquelles arnes buides que té en l’abellar. En d’altres ocasions, es pot evitar el fenomen de l’eixamenada proporcionant més volum a la caixa, afavorint el treball de les abelles.

Una altra activitat lligada a les abelles i a la feina de l’apicultor és la pol·linització . En els mesos de floració dels arbres fruiters, el pagès contracta sense dubtar-ho les arnes de l’apicultor, ja que les abelles li garantiran una millor fecundació de les seves flors i, per tant, una millor qualitat de la fruita recollida.

A mesura que les abelles treballen, les bresques de cera es van omplint de mel. L’apicultor ha de decidir en quin moment vol recollir la mel, seguint atentament les floracions de les plantes, per així destriar acuradament les diferents varietats de mels monoflorals. Els rusquers fixos, en canvi, proporcionaran unes mels multiflorals, o sigui, mels que provenen de la barreja de tots els nèctars de la temporada floral. L’apicultor pot utilitzar el ganivet manual o la desoperculadora automàtica per eliminar l’opercle de les cel·les i així facilitar la sortida de la mel durant la centrifugació dels quadres. La mel emmagatzemada en els mal anomenats maduradors, decantarà en la seva superfície les impureses pròpies de la seva brusca extracció, i permetrà tot seguit el seu envasat amb totals garanties de qualitat i transparència.

L’apicultor hauria de ser un pedagog de la mel, educant el paladar dels seus clients, fent-los degustar les diferents classes de mel, i explicant de forma entenedora les seves propietats nutricionals i preventives. Els abellaires han de reforçar la cultura de la mel, tot informant la gent del seu procés natural de cristal·lització, i que, contràriament al que es diu, són les mels que són sempre líquides les que han estat d’alguna manera manipulades.

L’apicultor professional necessita optimitzar al màxim el rendiment de les seves abelles; per tant, necessita moure les seves caixes en funció de les floracions que li interessen. A l’estiu, quan la calor elimina les fonts de nèctar de les planes, les abelles són transportades a la muntanya. En aquesta zona s’obté una mel milflors que és molt preuada pel seu intens sabor. La concentració d’apicultors pot ser molt gran, és per això que cal respectar les distàncies marcades per la llei, així com només desplaçar-hi les caixes sanejades i registrades a la guia o llibreta sanitària.

L’estiu calorós pot ser problemàtic si les abelles no disposen d’abeuradors fiables on recollir aigua. Les abelles utilitzen l’aigua per termoregular la temperatura interna de la caixa. Cal que l’apicultor sempre en porti en el seu vehicle, aigua que a més és imprescindible per a complir la normativa d’utilització de fumadors en el bosc.

A mesura que s’acosta l’estació freda, les caixes seran transportades a les zones d’hibernació. Cal que l’apicultor alimenti les abelles, per tal de garantir un descans hivernal adequat. Les abelles aprofitaran aquesta alimentació artificial i les poques floracions residuals de l’entorn, per enfortir el rebost del cos de cria, i així superar l’hivern sense complicacions. La reducció de la piquera o entrada de les caixes ajudarà a mantenir l’escalfor interna de les arnes, disminuint sensiblement el consum de mel per part de la pinya d’abelles. Els períodes finals de collita de mel o a l’inici de temporada són els moments més òptims per tractar sanitàriament les abelles. L’apicultor col·loca el medicament antiparasitari de les abelles, per així controlar les poblacions del seu pitjor enemic, la varroa.

Els mesos d’hivern són els més tranquils per a l’apicultor, tot i que de feina sempre n’hi ha. En aquesta època aprofita per pintar caixes, arreglar quadres, preparar la cera, refer senyalitzacions i tancats, renegociar els emplaçaments … i, sobretot, passar balanç productiu, sanitari i econòmic de la campanya.

L’apicultura és, doncs, un ofici complex i sacrificat, com totes les feines lligades al bestiar i al camp, una feina que no respecta els dies festius ni les vacances i que segons la climatologia i els preus de mercat pot angoixar moltes famílies catalanes. El manteniment d’aquest ofici és prioritari a casa nostra, ja que no només ens proporciona els millors productes, sinó que a més és respectuós i beneficiós pel medi ambient, garantint la fecunditat dels nostres prats i boscos.

L’apicultura, un ofici enamorat de la natura.