Les obreres són l’autèntic motor de la colònia, amb un treball constant al llarg de tota la seva curta vida. Des del moment del seu naixement, aquestes incansables treballadores desenvoluparan tot un seguit de tasques, sense existir cap mena d’aprenentatge previ.

Unes obreres que neixen programades i que sota l’efecte dels diferents nivells hormonals mantindran sempre l’eficiència i el sacrifici com a valors per damunt de la seva pròpia supervivència.

La vida de les obreres es mou entre el mes i el mig any, depenent de l’estacionalitat i l’estat sanitari. A l’època de màxima activitat, les abelles pateixen un desgast molt gran, sobretot per l’atrafegada activitat exterior. De totes maneres, les abelles més joves comencen la seva activitat social dins la cambra de cria, netejant els residus o cadàvers de les cel·les per garantir-ne el seu nou ús, i fabricant amb les seves glàndules gelea reial per alimentar les larves més joves. Són les abelles mainaderes , responsables de proporcionar mel i pol·len a la resta de les larves, mantenir l’ambient net i amb una temperatura i humitat adequades. A més a més, són les encarregades d’alimentar i tenir cura de la reina, mantenint un contacte íntim que possibilitarà la dispersió de les olors reials per l’interior de tota la colònia. Aquesta fragància informa al grup de l’existència d’una reina, un perfum que tranquil·litza i cohesiona el grup.

Progressivament el naixement de noves obreres desplaçarà el seu treball cap a altres responsabilitats, com ara la d’ obrera guardiana o d’obrera constructora. Les guardianes, situades a l’entrada de la colònia, regulen el pas de les obreres, identificant-les per l’olor, tot i que es poden fer excepcions quan la visita ve carregada amb nèctar. El control dels abellots i de les obreres malaltes denota en molts casos el comportament higiènic d’aquestes colònies.

Les obreres constructores fabriquen les cel·les a partir de la cera de les glàndules cereres situades al ventre. La secreció cerosa té forma de teules que seran deformades amb les extremitats i mandíbules, i posteriorment soldades formant les cel·les hexagonals. Cal recordar que la grandària d’aquests dipòsits determinarà la posta d’ous fecundats o no, i per tant el naixement de femelles o mascles. Més difícil és entendre el mecanisme de regulació d’aquest procés.

En aquest període també és molt important la transformació del nèctar en mel líquida. Les abelles joves reben el nèctar salivat i regurgitat de les seves companyes recol·lectores, un pas d’aliment de boca a boca que coneixem com a trofolàxia . La saliva de les obreres i també d’abellots contenen enzims que transformen els sucres del nèctar. Finalitzat aquest procés, l’abella diposita la mel líquida a l’interior d’una cel·la, succionant i regurgitant-la durant uns quants minuts, a fi de disminuir el percentatge d’aigua de l’aliment. Un cop emmagatzemat, la cel·la restarà oberta fins que quedi plena i el percentatge d’aigua disminueixi fins al 15-20%. A continuació la cel·la se segellarà amb un opercle de cera.

Esteve Miràngels i Feixas