La vida dins de la colònia esdevé metòdica, i cadascuna de les abelles realitza la seva tasca. Quan les entrades de nèctar i pol·len són abundants, i la reina és jove i ben alimentada, el seu ritme de posta és molt intens, amb pics de més de dos mil ous diaris. Aquesta explosió demogràfica implica un desequilibri entre el nombre de naixements, que és molt alt, i el nombre de defuncions. La gran munió d’abelles acaba impossibilitant el bon funcionament de la colònia i impedeix la correcta disseminació de les feromones reials entre la població. L’olor reial és un senyal de tranquil·litat dins del rusc, informa a les abelles de la seva presència, manté la disciplina i la jerarquia de funcions. L’evolució, però, ha dotat els insectes socials de mecanismes per reconduir aquests desgavells poblacionals, estratègies que comporten la partició del grup.

Mentre la reina vella continua la seva monòtona tasca de posta d’ous, les abelles constructores i mainaderes es preparen per canviar el rumb de la gran família. En primer lloc seleccionaran unes desenes d’ous com a llavors de futures reines i a continuació marginaran alimentàriament la femella regenta. La inanició de la reina provoca la interrupció de la seva activitat reproductora com a conseqüència de la seva pèrdua de pes. Tot plegat sembla una invitació perquè abandoni el rusc, ja que el seu cos, novament estilitzat, li ha retornat la facultat de volar. Finalment, la reina vella també pot desistir d’abandonar la colònia, passejant-se per la zona de cria, on es poden observar un conjunt de cel·les reials , unes grans estructures de cera que contenen en el seu interior un capoll amb una nimfa que s’està metamorfitzant. Prèviament, aquest immadur va rebre en el seu estadi de larva una alimentació exclusiva a base de gelea reial , un aliment altament energètic que li ha permès desenvolupar-se ràpidament i amb una grandària corporal poc freqüent.

La nova reina, jove i verge, presenta les credencials davant de la reina mare, més vella i desgastada pels mesos intensos de posta. En aquest moment s’estableix un conflicte d’interessos, on la reina més gran i feble generalment perd la disputa, essent aniquilada o convidada a marxar. Sigui quina sigui la reina destronada, abandonarà el grup amb tot un seguici d’obreres, migració que anomenarem eixam i que de retruc, afavorirà la descongestió del rusc.

L’eixam ha abandonat el refugi segur que els proporcionava aliment i escalfor, una pinya d’abelles amb l’estómac ple de mel que envolten la seva reina. En aquest moment intervindran un conjunt d’abelles, anomenem-les exploradores , que tindran la responsabilitat de cercar un espai òptim per fundar una nova colònia. L’afany de supervivència d’aquestes abelles les motiva a cercar el nou emplaçament fins i tot abans de la formació de l’eixam i a vigilar-lo amb gelosia com si fossin obreres guardianes d’una piquera. Any rera any, les abelles escullen els mateixos indrets per instal·lar els seus eixams o construir les noves bresques, fet que ens indica la seva predisposició genètica, la importància de l’orientació geogràfica i, sobretot, el llenguatge de les olors.