La majoria d’espècies d’insectes tenen una vida solitària, tot i que numèricament no superen el 50% del total poblacional del nostre planeta. Només el 2% de les espècies han adoptat l’estratègia del gregarisme i la formació de societats, unes 13.500 espècies en total, on més de la meitat són comunitats de formigues, un miler d’espècies són abelles i la resta són tèrmits i vespes.

Aquest gran èxit reproductiu es deu a una progressiva especialització dels seus membres, amb desenes, centenars i milers d’organismes implicats, o fins i tot diferents comunitats interrelacionades entre si.

El gregarisme és una forma de vida on els insectes implicats comparteixen temporalment l’espai vital amb l’objectiu de millorar les seves expectatives reproductives amb trobades en espais geogràfics concrets per facilitar la còpula entre mascles i femelles. Alguns insectes comparteixen la fase de la seva vida immadura, formant-se una mena de poblacions bressol que garanteixin l’èxit de l’estadi larval i la posterior metamorfosi, independitzant-se a continuació amb l’arribada de l’estadi adult. Altres agrupacions d’insectes busquen la seguretat del grup durant el breu descans temporal o davant les penúries alimentàries provocades per l’estacionalitat climàtica.

D’altres estableixen autèntiques societats o colònies que perduren en el temps, formant com una mena de superorganismes on el bé propi és el bé comú. Les societats poden ser temporals, on els insectes viuen junts durant l’època de màxim esplendor alimentari, període que a més aprofiten per a reproduir-se. En d’altres situacions, les colònies perduren en el temps, afrontant plegats el repte de sobreviure. En aquests casos és imprescindible el repartiment de feines i per tant la diferenciació de castes, on la capacitat reproductiva es localitza en un o pocs individus que, a més, tenen la particularitat d’ésser més grans, viure més temps i cohesionar el grup. La resta, la majoria d’insectes de la població, són estèrils tot i que tenen sexe, centralitzant la seva tasca en l’obtenció d’aliment i en la protecció de la cria. Evolutivament la figura del mascle va perdent poc a poc la seva rellevància, deixant de ser una figura permanent dins de la família, apareixent només en les èpoques en què la femella fèrtil es mostra receptiva.

Existeixen societats formades per milers i fins i tot milions d’individus, poblacions on és importantíssim coordinar les diferents tasques. En alguns casos els individus realitzen tots el papers de l’auca al llarg de la seva vida, un reciclatge laboral encara molt desconegut, però que està fortament relacionat amb els diferents estadis hormonals, així com en les necessitats biològiques que té la colònia en cada moment. En d’altres situacions, l’especialització arriba a ser tan gran, que apareixen individus morfològicament diferents entre si, amb una tasca predeterminada en el seu codi genètic (polimorfisme) .