Aquest article es una actualització de la conferencia del mateix títol feta al Institució Catalana d´Estudis Agraris, Barcelona, 11.11.2013, i publicada al seu butlletí Quaderns Agraris, Núm. 36 (juny 2014), p. 101-115.

Gómez-Pajuelo, A., y Gonell, F. Pajuelo Consultores Apícolas S.L. www.pajueloapicultura.com

Correspondència: C. Sant Miquel, 14, 12004 Castelló. Tel.: 964 24 64 94 antonio@pajueloapicultura.com

 

Resum

Darrerament tots hem sentit a parlar de la disminució del vigor i de les poblacions d´abelles, problema que és multifactorial. Encara que hi ha hagut altres desaparicions  històriques d’abelles, des del 1995 s’atribueix als neonicotinoides una important acció de disminució de les poblacions de pol·linitzadors. Els treballs publicats en aquest sentit han originat la prohibició de tres d’aquests a la UE a partir de l’1 de desembre de 2013 i durant dos anys, prohibició que ha continuat posteriorment. Altres causes de la disminució de les abelles són les males floracions de tardor, pel canvi climàtic, que provoquen desnutrició en una època crítica; els residus dels acaricides que els apicultors utilitzen contra l’àcar Varroa, que provoquen intoxicacions subletals i afecten l’expressió dels gens del sistema immunitari; i l’acció paràsita d’aquest àcar, que causa així mateix malnutrició i transmet malalties. Aquests factors poden ser més o menys importants, segons zones i explotacions, i actuen en sinergia.

 

LA DESAPARICIÓ DE LES ABELLES

En la història de la Terra hi ha hagut diversos episodis de desaparicions. La del Devonià (408-360 Ma) va acabar amb el 85 % de les espècies. La darrera, del Cretaci-Terciari, fa 65 Ma, va acabar amb el 50 % de les espècies, entre elles els cèlebres dinosaures.

Sense arribar a aquests extrems, les abelles ja han passat per diverses crisis en èpoques històriques. L’any 1807, J. Rivas, en el seu llibre Antorcha de colmeneros, ja parla de la mortaldat hivernal per manca de pol·len. Entre el 1970 i el 1979 va haver-hi mortaldats importants a Austràlia, finalment atribuïdes a una alimentació deficitària (només amb pol·len d’eucaliptus, deficitari en l’aminoàcid essencial isoleucina, Klischmidt). Durant els anys 1987-1988 Sanford va estudiar altres casos a Califòrnia, i durant els anys 1985-1990 a Florida, Estats Units.

Des del 1995, les agrupacions franceses d’apicultors han estat atribuint a l’ús de neonicotinoides problemes de supervivència de les abelles. El Ministeri d’Agricultura francès va crear un “grup de savis” per estudiar el problema, i els estudis generats van conduir l’any 1999 a la prohibició de les llavors de gira-sol “blindades” amb Gaucho®. En anys posteriors es van anar incorporant les prohibicions d’altres neonicotinoides a França i posteriorment a Alemanya, Itàlia, Eslovènia, Espanya i, finalment, des de desembre del 2013, durant dos anys se’n prohibeixen tres d’aquests a tota la UE, que s´ha continuat una vegada acabat aquest termini.

A Espanya varem passar per alguns episodis de desaparicions l’any 2000, que es van intensificar l’any 2003, i van arribar a esdevenir molt importants durant la tardor-hivern del 2004 i 2005. El cens oficial de ruscos, que creixia ininterrompudament, va descendir de 2.464.600 el 2003 a 2.146.000 el 2007. Posteriorment s’ha anat recuperant fins arribar a l’actualitat a 2.722.327 arnes, (MAGRAMA 2015,  http://www.magrama.gob.es/es/ganaderia/temas/produccion-y-mercados-ganaderos/indicadoreseconomicossectordelamiel2014_tcm7-381460.pdf )

Aquesta recuperació s’ha aconseguit dedicant gran part de la productivitat de les explotacions a la reposició de la cabanya, cosa que n’ha minvat considerablement la seva productivitat, i en conseqüència la rendibilitat, i feria perillar la supervivència si arribessin a incidir-hi alguns altres factors negatius, com poden ser un descens dels preus de la mel (que està passant actualment), o un augment de les importacions de mels xineses.

Aquesta situació també s’ha registrat, amb major o menor importància, en altres països del món: Canadà, Croàcia, Dinamarca, Eslovènia, Estats Units, França, Holanda, Anglaterra… Per als més afectats s’ha passat d’una mortaldat hivernal “normal”, inferior al 12-15 %, a unes mortaldats del 30 % i més (COLOSS, 2009).

Un dels països més afectats, i que ha liderat la “sortida de l’armari” del problema de la desaparició de les abelles, és Estats Units. Els Estats Units produeixen el 80 % de la collita mundial d’ametlles, un cultiu mediterrani que necessita pol·linització. Sense abelles la seva productivitat disminueix dràsticament. Als Estats Units la cabanya apícola ha disminuït dels 6.000.000 de ruscos el 1945 (vanEngelsdorp, 2010), als 2.722.327 actuals (Bee Informed, 2015, https://beeinformed.org/results/colony-loss-2014-2015-preliminary-results/)

 

Factors de desaparició

A Espanya, durant els anys més durs de desaparició hivernal de ruscos, 2004 i 2005, degut a la Síndrome de Desaparició de Ruscos (SDR), algunes explotacions professionals de més de 1.000 ruscos van perdre’n el 80%. Bàsicament, els símptomes coincideixen amb allò que en els països anglosaxons s’anomena CCD (Colony Collapse Disorder): els apicultors deixen els ruscos llestos per a passar l’hivern, amb població i reserves, i quan passa un cert temps i tornen a revisar-los ja no hi queden abelles, o en queden només unes poques, que moren en no poder mantenir les constants vitals del superindividu que és la colònia.

Des del 2004, estem participant en els treballs de seguiment d’abellars professionals amb SDR en vàries zones, i hem realitzat una sèrie de treballs en les més afectades, Castella i Lleó. Aquesta autonomia té un cens de 399.961 ruscos, MAGRAMA 2015, dels quals un 90 % són transhumants (el 80 % dels ruscos espanyols ho són), es traslladen d’unes floracions a les altres buscant ampliar el període de collita. Són freqüents entre 2 i 5 trasllats per any dels ruscos, a distàncies que poden arribar als 600 km. En una enquesta epidemiològica realitzada a 34 apicultors propietaris d’uns 100.000 ruscos, a l’hivern del 2004 la incidència d’ SDR va resultar ser més gran en abellars que transhumaven per la ruta sud, més seca, cap als gira-sols d’Andalusia, que no pas en els abellars que transhumaven per la ruta nord, amb més pluges, cap als matollars naturals de brucs, esbarzers i boscos de castanyer i roure de Burgos.

Per tal d’estudiar aquest problema i distingir la importància dels factors meteorològics, nutricionals i de toxicitat de l’entorn, des del 2006 hem efectuat seguiments de ruscos durant el període de tardor-hivern en diferents zones, i n’hem analitzat els factors de risc: residus de plaguicides a l’entorn (aigua, vegetació), residus de plaguicides a l’interior dels ruscos (cera i pol·len), i estat nutricional i sanitari dels ruscos.

Els nostres resultats indiquen que hi ha tres factors que incideixen negativament en la supervivència hivernal de les abelles: la mala nutrició tardorenca a causa d’una meteorologia desfavorable, els residus de plaguicides i la infestació per l’àcar Varroa.

rusc1

 

Principals causes: mala nutrició

Les abelles viuen una mica més d’un mes en plena activitat (floració), tret d’aquelles que neixen a la tardor i de cara a l’hivern, les quals, com que no tenen activitat, viuen uns quants mesos. Les pluges de mitjans d’agost en endavant i la tardorada haurien d’afavorir l’aparició d’una floració que aporti mel i pol·len i permeti el desenvolupament d’una nova generació d’abelles abans de l’hivern, joves i ben nodrides, amb reserves corporals i reserves a la colònia, que permetin la supervivència fins a la primavera. Quan aquestes pluges fallen, o bé es concentren en unes poques tempestes torrencials, no té lloc aquest rejoveniment poblacional i els ruscos entren a l’hivern amb l’abella vella, que anirà morint al llarg de l’hivern, o bé amb abelles desnodrides, sense l’aportació dels aminoàcids del pol·len necessaris per a la construcció dels pèptids antimicrobians del seu sistema immunitari; més sensibles, per tant, a les malalties latents (nosema, N. ceranae, virus…)

El canvi climàtic té molt a veure amb aquesta situació: nombrosos informes (IPCC, NASA) citen l’augment de les temperatures al llarg dels darrers anys, la disminució de les pluges i l’augment dels desastres naturals.

 

Residus de plaguicides

En tots els països on s’han investigat els residus de plaguicides en la cera (Alemanya, Argentina, Xile, Espanya, Estats Units, França, Suïssa, Uruguai…) se n’han trobat en major o menor grau. Hi ha certesa estadística que els nivells detectats en ceres espanyoles, Orantes 2010, posen en perill la salut de les abelles, ja que aquests residus es transfereixen al pol·len emmagatzemat en les bresques, i tant les larves com les abelles d’aquests ruscos reben un aliment amb dosis subletals de tòxics, que les afectaran directament, crònicament, o que desactivaran l’expressió dels gens del sistema immunitari, deixant-les exposades a l’atac de malalties latents.

Aquests tòxics poden pertànyer a dos grups: als acaricides que els mateixos apicultors apliquen als ruscos per tal de combatre l’àcar varroa (Varroa destructor) o als insecticides i herbicides d’ús agrícola.

Tal i com s’ha esmentat, els treballs dels apicultors francesos iniciats en 1995, sobre la toxicitat del neonicotinoide Gaucho® en el gira-sol, així com els d’altres col·lectius i investigadors, han desembocat en una sèrie de prohibicions en l’ús d’aquests plaguicides. La UE ha publicat una revisió de l’evidència científica d’aquest dany, on fa responsables a alguns neonicotinoides, aquells dels quals hi ha estudis, dels danys a les abelles (EC, 2012). Malgrat la pressió dels lobbies de fabricants de plaguicides (Bayer, Syngenta…), finalment la UE ha aprovat una prohibició del seu ús en cultius atractius per a les abelles. Hi ha cites d’una permanència en terra de més de dos anys dels residus dels neonicotinoides aplicats a les llavors de gira-sol, colza, blat de moro… i sobre el fet que aquests residus són absorbits per la flora que creix després en aquests terrenys, i acaben en els seus nèctars i pol·lens amb efectes devastadors per a les abelles (Bonmatin, 2003; Thompson, 2012; Saltykova, 2013).

Aquests productes han causat seriosos danys a l’apicultura a Galícia, per la seva aplicació massiva contra una plaga dels eucaliptus, i a la de zones properes a horts familiars on s’utilitzen de manera habitual Confidor®.

 

 

L’àcar Varroa

Durant els anys cinquanta, l’ URSS va posar en marxa un pla d’augment de les seves produccions agrícoles, que va portar ruscos d’abelles europees a la zona asiàtica. Allà van entrar en contacte amb l’abella asiàtica, i amb un dels seus paràsits, l’àcar Varroa, Varroa jaconsoni, que va passar als ruscos europeus, on va causar estralls. El comerç internacional d’abelles i la difusió natural van fer que Varroa anés dispersant-se; va entrar a Alemanya l’any 1974, a França l’any 1980 i a Espanya l’any 1985. Va passar a Amèrica i a l’Àfrica durant els anys setanta pel comerç de reines. Només algunes illes (Nova Caledònia, Polinèsia…) se’n mantenen, de moment, lliures. Des de llavors és el perill més gran per a la supervivència dels ruscos a tot el món. Els apicultors estan obligats a controlar-lo utilitzant acaricides, els residus dels quals són acumulatius i generen problemes de supervivència a les abelles.

La Varroa parasita les cries i les abelles adultes, alimentant-se de la seva hemolimfa, cosa que pot matar les abelles atacades o debilitar-les, provocant els mateixos danys que una mala nutrició. A més, la seva picada trenca la barrera protectora de la quitina, i en picar una abella malalta i a continuació altres abelles sanes, transmet una sèrie de virus, els efectes dels quals són més perillosos del normal a causa de la baixada de defenses que aquesta parasitació provoca.

 

4.- CONCLUSIONS

La gran majoria dels equips de treball del món sobre aquest tema estan d’acord que el problema de la desaparició de les abelles, digui’s SDR o CCD, és multifactorial. Per al nostre equip, aquests tres factors són els més importants. Qualsevol d’aquests, si té el pes suficient, pot provocar SDR en el ruscos, però també pot produir-se una sinergia entre dos o tres d’ells, de manera que actuïn potenciant-se mútuament encara que estiguin en nivells més baixos que els que serien perillosos individualment.

I aquests tres factors són comuns en tots els països afectats, en major o menor grau segons les zones, el nivell de formació dels apicultors i els agricultors…

Només una acció conjunta del total d’actors implicats en aquest drama pot ajudar a pal·liar els efectes de les desmesurades accions humanes que ens han abocat a aquesta situació.

 

5.- BIBLIOGRAFIA

 

Bee Informed (2015). https://beeinformed.org/results/colony-loss-2014-2015-preliminary-results/

 

Bonmatin, J., Moineau, I. Charvet, R., Fleche, C., Colin, E., y Bengsch, E. (2003) A LC/APCI-MS/MS Method for Analysis of Imidacloprid in Soils, in Plants, and in Pollens. Anal. Chem. 2003, 75, 2027-2033. http://www.unaf-apiculture.info/presse/Bonmatin1.pdf

 

COLOSS 2009, http://www.coloss.org/publications

 

Delaplane, K., Mayer; D. (2000). Crop Pollination by Bees. CABI, 344 pp.

 

DOUE 2013, Diari Oficial de la Unió Europea, 24.05.2013, pp 12-26. http://eur-lex.europa.eu/LexUriServ/LexUriServ.do?uri=OJ:L:2013:139:0012:0026:ES:PDF

 

European Commission (2013) IP/13/379   29/04/2013. Bees & Pesticides: Commission to proceed with plan to better protect bees. http://europa.eu/rapid/press-release_IP-13-379_en.htm

 

IPCC. Climate change. http://www.climatechange.org/

NASA. Climate change. http://climate.nasa.gov/evidence

 

Orantes Bermejo, FJ., Gomez Pajuelo, A., Mejías, M y Torres, C. (2010). Pesticide residues in beeswax and breed pollen samples collected from honey bee colonies (Apis mellifera L.) in Spain. The role of bee losses. Journal of Apicultural Research 48(1): 243-250.

 

Orantes Bermejo, FJ., Gomez Pajuelo, A. (2013). Tecnología RFDI en el control de los efectos de acaricidas y plaguicidas. Apicultura Ibérica. 0. 38-44.

 

Saltykova, E, Gaifullina, L., Poskryakov, A. y Nikolenko, A. (2013). Inmunodeficiency problems as the cause of weakening and loss of bee colonies on the background of neonicotinoids action. Proceedings XXXIII International Apicultural Congress, Kiev 2013 (en premsa).

 

Thompson, H. (2012).  Interaction between pesticides and other factors in effects on bees. 204 pp. http://www.efsa.europa.eu/en/search/doc/340e.pdf

 

USDA (2012). Colony Collapse Disorder Progress Report CCD Steering Committee

June 2012. http://www.ars.usda.gov/is/br/ccd/ccdprogressreport2012.pdf

 

USDA (2013). Honey Bees and CCD.  http://www.ars.usda.gov/news/docs.htm?docid=15572

 

UE, 2012. Existing Scientific evidence of the effects os neonicotinoid perticides on bees. http://chil.org/innova/group/gtmiel/document/existing-scientific-evidence-of-the-effects-os-neocotinoid-pesticides-on-bees

 

Van Engelsdorp, D.,  Doris Meixner, M. (2010). A historical review of managed honey bee populations in Europe and the United States and the factors that may affect them. Journal of Invertebrate Pathology 103 (2010) S80–S95

 

Vidau, C., Diogon, M., Aufauvre, J. et al.(2011). Exposure to Sublethal Doses of Fipronil and Thiacloprid Highly Increases Mortality of Honeybees Previously Infected by Nosema ceranae.

http://hal-sde.archives-ouvertes.fr/docs/00/81/47/78/PDF/Vidau2011_exposure.pdf