Espígol i lavanda (Lavandula latifolia Med. i Lavandula angustifolia Miller)

Descripció botànica

L’espígol i la lavanda són les dues espècies del gènere Lavandula més interessants per ser cultivades. Totes dues espècies són plantes mel·líferes i formen mates llenyoses perennes. Les tiges florals acaben en una o més espigues que contenen flors de tons violacis més o menys intensos i desprenen una olor agradable. Tenen un sistema radicular que es descalça molt fàcilment, format per una arrel pivotant i arrels laterals secundàries. Es poden diferenciar per les següents característiques:

  •  Lavandula latifolia Med. (espígol, espígol mascle; “aspic” a França). Forma una mata més alta que la lavanda i de color més grisenc. Les fulles es situen principalment a la base de la planta, encara que a les tiges florals també n’hi poden haver. Són més amples que les fulles de la lavanda i són d’un color més grisenc. Les tiges florals poden arribar fins als 50 cm d’alçada, normalment ramificades (formant una mena de trident) i poden tenir fins a tres espigues cada una. Les flors són petites (8-10 mm) i de color lila pàl·lid. Floreix entre juliol i setembre. És interessant cultivar espígol perquè la seva essència conté alcanfor, component que gairebé és inexistent en l’oli essencial de lavanda.
  • Lavandula angustifolia Miller (lavanda, lavanda vera, lavanda fina, espígol femella). Forma una mata més petita i té un color més intens que l’espígol. Les fulles es disposen tant a la base de la planta com a les tiges florals. Les fulles són estretes i allargades, de color grisenc quan són joves i verdes quan són adultes. Les tiges florals poden arribar als 30 cm d’alçada i normalment no són ramificades, de manera que hi ha només una espiga per cada tija. Les flors són una mica més grans que en l’espígol (10-12 mm) i de color blau o violeta intens. Floreix entre juliol i agost.

Origen i distribució geogràfica

Les dues espècies del gènere Lavandula s’estenen per tota la regió mediterrània, d’on són originàries. Als Països Catalans és més comú trobar espígol (Lavandula latifolia Med.) que lavanda (Lavandula angustifolia Miller). L’espígol creix a les zones baixes de tot el territori, entre els 0 i els 1400 (1600) m d’altitud. En canvi, la lavanda es pot trobar a les zones més altes, entre els 600 i 1700 (2000) m d’altitud, de manera que es força comuna als Prepirineus centrals (Baixa Ribagorça, Montsec, Alt Urgell) i als Pirineus orientals (Alt Solsonès, Alt Berguedà). A la zona de contacte entre les àrees de distribució de l’espígol i la lavanda es pot trobar un híbrid espontani d’aquestes dues espècies, l’anomenat lavandin (Lavandula angustifolia x latifolia), que també és cultivat i és més vigorós i productiu que l’espígol i la lavanda.

Hàbitat

Tant l’espígol com la lavanda i el lavandin són espècies poc exigents en nutrients. El seu hàbitat natural són els terrenys pedregosos i amb poca matèria orgànica. La lavanda es troba sempre en zones molt calcàries, mentre que l’espígol i el lavandin poden créixer en terrenys amb una certa quantitat d’elements àcids. Totes tres espècies són xeròfiles, és a dir, estan adaptades a ambients secs i suporten bé la sequera. La precipitació anual mínima que necessiten és de Espígol i lavanda Lavandula latifolia Med. i Lavandula angustifolia Miller 300 mm. Tot i que suporten bé les baixes temperatures (la lavanda resisteix fins als -9 ºC; l’espígol és menys resistent), les plantacions es situen sempre en zones on no s’hi acumula el fred. Les parcel·les han de tenir una orientació sud o sud-est, ja que la llum és un factor clau en el desenvolupament de les plantes. Els vents secs, sempre que no siguin molt forts, afavoreixen la qualitat de l’essència, ja que fan evaporar uns components volàtils anomenats terpens que no són desitjats a nivell comercial.

Interès apícola

La Lavanda Angustifollia Miller, floreix en els mesos de juny/juliol. La Lavanda Latifolia Medicus, ho fa en els mesos de juliol/ agost. Ambdues són bones productores de nectar. La mel es de color ambar clar però, pot enfosquir-se si esta barrejada amb alguna melada com pot ser la d’alzina .Té un sabor intens que la fa inconfusible. És una de les plantes amb més importància mellifera en algunes zones de la península. Roser