Pràcticament la totalitat dels grups que treballen en aquest problema estan d’acord en que les causes responen a múltiples factors, i que les tres més influents són la varroa, la malnutrició durant la tardor per la manca de floracions (necessàries per la renovació polacional que permiti entrar a l’hivern amb una abella jove i ben nutrida), i els residus de pesticides en els ruscs (tan interns, de les aplicacions de acaricides contra la varroa, com externs, per les aplicacions dels pesticides agrícoles).

Aquests factors actuen en sinergia i, segons les zones, poden tenir una major o menor importància. De totes maneres, el resultat final és concloent: malgrat que es deixen els ruscs poblats i  aparentment en bon estat a finals de tardor, quan es tornen a revisar passat l’ hivern les abelles han desaparegut, o bé només queda la reina i unes quantes abelles, freqüentment amb reserves de mel, inviables com a unitat de producció. Aquest fenomen és anomenat “Síndrome de Desaparició dels Ruscs” (SDR), o en les seves sigles anglosaxones “Colony collapse disorder” (CCD).

Per entendre les raons d’aquesta mortalitat en les explotacions dels nostres socis, hem realitzat una enquesta conjunta, aprofitant l’assistència a dos cursos de Sanitat Apícola realitzats a la cooperativa.

Materials i mètode

La major part dels grups de treball en el problema de CCD estan d’acord que el problema respon a moltes causes que actuen conjuntament. Entre elles, les més esmentades (Gómez-Pajuelo, 2013) són el control de la varroa, els residus de pesticides (agrícoles, neonicotinoides i acaricides en la lluita contra la varroa), i la mala meteorologia durant la tardor, que impossibilita la renovació poblacional dels ruscs durant l’hivern.
Per avaluar aquests factors s’ha preparat una enquesta, que s’ha passat als socis de la cooperativa assistents a dos accions formatives de sanitat realitzades a principis de 2014. En l’enquesta es pregunta: el número d’arnes censades, els tractaments efectuats contra la varroa, les seves observacions sobre la seva eficàcia, les transhumàncies efectuades, els aliments subministrats durant la tardor, indicacions sobre l’orientació de la ubicació de les arnes, el número de baixes detectades i les observacions que havien fet sobre les mancances detectades en les arnes sense abelles.

Resultats i discussió

S’han entrevistat trenta-sis apicultors, propietaris d’un total de 11.864 arnes (el 37,5 % dels censats en la cooperativa, 31740). S’han dividit els entrevistats en tres grups: aficionats, professionals a temps parcial i apicultors professionals. Es va considerar els primers aquells qui s’encarregaven de menys de 200 arnes, els segons els qui en portaven entre 200 i 1000, i els tercers aquells qui es feien càrrec de més de mil unitats. El 47’2 % dels apicultors entrevistats eren aficionats, el 30’5 % eren semiprofessionals i el 5’5% eren completament professionals. Considerem que aquesta divisió és més real que la proposada per la Unió Europea, que únicament considera dues opcions, essent “professionals” tots els apicultors amb més de 150 arnes. Un 16’8 % dels entrevistats no van contestar.

Els tractaments realitzats contra la varroa van ser, per ordre de major a menor freqüència d’ús: amitraz Apivar y Apitraz, cumafós Checkmite fluvalinat Apistan, i timol com a tal i com Apiguard. La eficàcia constatada pels usuaris ha estat generalment bona o molt bona. Només en un cas l’apicultor va declarar tenir una eficàcia regular, amb Checkmite. Considerant que els altres usuaris han valorat com a bona la seva eficàcia, potser caldria buscar el motiu de l’error en una situació particular (aplicació dolenta, condicions meteorològiques desfavorables, proximitat a ruscos altament infectats…), o potser aquest tractament està començant a fallar.
Un 75 % dels apicultors declaren alimentar els seus ruscos bàsicament durant la tardor i l’hivern. El 44’4 % d’ells ho fa amb alimentació preparada per les marques presents en el mercat, i la resta ho fa amb formules pròpies fabricades per ells mateixos.

El 50 % dels apicultors declaren un percentatge de baixes inferiors al 12 %, que podríem considerar com a “normal” durant l’època hivernal (Gómez Pajuelo 2008, Van Engelsdorp, 2010). El 19,4 % declara mortalitats entre el 13 i el 29 %. Finalment, l’ 11 % declara mortalitat entre el 30 i el 40 %. La resta d’entrevistats no van contestar. Les mortalitats més elevades es donen entre el grup d’apicultors entre 200 i 1000 arnes.
Les mancances detectades en els ruscos morts són:

•    Manca de cria, mel i pol·len: 38’9 %
•    Manca de cria i pol·len: 8,3 %
•    Manca únicament de cria: 22,2 %
•    Manca únicament de mel: 2,8 %
•    Manca únicament de pol·len: 2,8 %

El 25% dels entrevistats no van contestar.

Si es realitza un estudi separat dels factors que maten les abelles, l’absència de la cria figura com el factor més important en un 69,4 % dels casos. Aquestes dades coincideixen amb observacions realitzades en treballs anteriors. Les arnes que deixen abans de criar tenen menys probabilitats d’aguantar l’hivern que les que mantenen la cria més temps. Seria interessant establir quin tipus d’alimentació afavoreix més el manteniment de la cria durant més temps. La manca de pol·len és la segona causa més important, detectada en un 50% dels ruscos morts.

Conclusions.

Durant l’hivern 2013-2014 no semblen haver existit grans mortalitats per la major part de socis de la Cooperativa. Els apicultors que tenen una mortalitat més grans són aquells que s’hi dediquen a temps parcial, o sigui els que porten entre 200 i 1000 arnes. Els controls contra la varroa han resultat efectius. La major mortalitat hivernal d’arnes semblar estar associada a un interrupció prematura de la cria.

Agraïments

Als socis de la Societat Cooperativa Apícola Tarragonina per la seva col·laboració.
Referències
Gómez-Pajuelo, A., Orantes-Bermejo, F.J., Torres, C. (2008). Colony losses: a double blind trial on the influence of supplementary protein nutrition and preventative treatment with fumagillin against Nosema ceranae. Journal of Apicultural Research. 47 (1). 84-86.
Gómez-Pajuelo, A., Orantes-Bermejo, F.J., Torres, C. (2013). Anotaciones al Síndrome de Desaparición de Colmenas (SDC, CCD) en España. Vida Apícola. 177. 14-23.
vanEngelsdorp, D.,  Doris Meixner, M. (2010). A historical review of managed honey bee populations in Europe and the United States and the factors that may affect them. Journal of Invertebrate Pathology 103 (2010) S80–S95