El timó, la farigola (Thymus vulgaris L.)

(frigola, frígola, friula, timonet, tomell, estremuncell)

Descripció

Petita mata aromàtica, perenne, de la família de les labiades (lamiàcies), que ateny uns 10-30 cm d’alçada, amb la tija llenyosa (camèfit) i molt ramificada. Fulles ovals o linears, oposades, de 3-8 mm de longitud per 1,5 mm d’amplada. Les flors estan reunides en glomèruls densos. La corol·la està formada per pètals de color rosat i/o blanquinós, de 5-6 mm de longitud, que fan una campaneta bilabiada. Els sèpals formen un calze bilabiat, de color vermellós, amb pèls a la gorja. Cada flor té quatre estams, dos dels quals són més llargs. El nèctar se segrega a partir d’un disc que tenen a sota de l’ovari.

Hàbitat

El timó és una espècie que creix en matollars d’ambients àrids, calents i arrecerats. S’estableix tant en substrats calcaris com silícics, per bé que sovinteja més en els terrenys calcinals i pedregosos. Pot arribar a formar matollars que hom denomina timonedes, que proliferen sobre sòls molt prims, en solells de terra baixa a Catalunya. S’estén per la regió mediterrània occidental, vorejant el mar, tot i que també es fa a l’estatge montà i més rarament pot arribar al subalpí.

Les timonedes de les zones seques i àrides constitueixen un dels principals recursos de l’apicultura. En moltes zones de la península Ibèrica ocupen moltes hectàrees de terrenys erms i subdesèrtics, però quan arriba la primavera, les timonedes s’omplen de milers de flors rosades, molt flairoses, de timó, que duren fins a principi d’estiu.

Període de floració

La floració de les plantes, en general, varia d’un any a l’altre i sempre depèn del temps i també del microclima local. En les zones més càlides del país, és a dir, a la franja litoral de Barcelona vers el sud (des del Garraf fins al Montsià), el timó pot començar a florir a partir de la meitat de març. En zones més interiors, la floració comença a meitat o final d’abril i fins i tot es pot endarrerir cap el maig. El timó en flor pot persistir fins al mes de juny, especialment a les comarques de muntanya interiors, mentre que a les comarques litorals en aquesta època la flor ja s’ha marcit. Ocasionalment pot florir també a l’octubre.

Les flors del timó, en ser molt petites i d’una setmana de durada, pateixen força l’acció del vent. Així, en comarques amb fort vent, com l’Empordà, les terres de l’Ebre o el pla de Tarragona, aquest pot incidir negativament en la producció de mel de timó.

Interès apícola

Es tracta d’una planta productora d’un nèctar excel·lent i molt apreciat per les abelles i també per la mel que produeix. En aquelles localitats on hi ha poblacions denses de timó es pot produir mel monofloral, que és molt apreciada. Així mateix, en aquells indrets on el timó no és gaire abundant pot arribar a conferir una aroma i un sabor força interessant a les mels monoflorals d’altres plantes.

La mel de timó té un color ambre obscur (5,5 Pfund), amb una aroma de flor de timó i un gust fort. La cristal·lització de la mel de timó és irregular i lenta, i pren una coloració brunenca. en aquesta mel podem trobar-hi de mitjana un 42,2% de fructosa i un 30,5% de glucosa, el pH és àcid, ja que volta els 3,8 i la conductivitat elèctrica pot oscil·lar entre els 0,21-0,38 mS/cm.

Pel que fa a l’anàlisi pol·línica, amb un 15% de pol·len dominant de timó a la mel ja es pot catalogar com a mel monofloral. El pol·len del timó sovint surt barrejat amb el d’altres plantes que són visitades per les abelles, com ara el romaní, la ravenissa blanca, les roselles, l’aladern i les estepes. A la península, Ibèrica la mel de timó es produeix a Catalunya, València, Lleó i Granada, principalment.

Etnobotànica

És una de les planes medicinals més conegudes i utilitzades. Els romans ja la van introduir al món occidental per combatre la tos. L’essència del timó està formada principalment per dues substàncies: timol i carvacrol, que tenen totes les parts de la planta, però sobretot les flors i les fulles.

La forma més adient per aprofitar les seves virtuts és la infusió, que es prepara amb 2-3 branquetes per tassa d’aigua. Es pren després de les menjades o en dejú i s’utilitza com a tònic i estomacal. En gastronomia és ben coneguda la sopa de farigola, que es fa amb llesques de pa, una branqueta de farigola i un all trinxadet. Tots aquests ingredients es posen en un plat en sec i s’hi tira l’aigua bullent i un raig d’oli.

També destaquem el paper d’un component del timó (el timol) per combatre de forma ecològica l’àcar Varroa destructor, paràsit de les larves i els adults de les abelles. La natura fenòlica de la molècula del timol també s’ha utilitzat com a antifúngic i per tractar el protozou Nosema apis, un altre paràsit de les abelles.